Grup de teatre Xicarandana – Viquipèdia

Grup de teatre Xicarandana

Entre els professors i alumnes de l’IES Guillem Sagrera^[1], va sorgir una companyia de teatre escolar estable i en llengua catalana des del curs 1981-1982 fins al curs 2003-2004: el Grup de teatre Xicarandana. Aquesta companyia és un dels fets culturals més importants que els ha donat caràcter.

Xicarandana, xicaranda o xicranda en flor^[2]

Els professors promotors del Xicarandana, entre els que cal destacar el director durant tota l’existència del grup: Joan Lacomba García, volien afeccionar al teatre els seus alumnes. Començaren a assajar un pic per setmana en acabar les classes des de les 18:30 fins a les 22:00 del vespre. Tant els professors com els alumnes realitzaren aquesta tasca voluntàriament. El seu objectiu – com diu Carolina Rigo al llibre Xicarandana^[3] –, sempre fou superar-se aprenent dels problemes als quals s’enfrontaven en cada producció.

La primera obra de teatre, tot i que mai no es va arribar a representar, esdevingué per a tots aquells que hi havien participat un taller creatiu i divertit. L’institut va fer la petició de la matèria optativa nova de teatre quatre anys després de l’existència del Xicarandana. El Xicarandana^[4] optà per una proposta de teatre seriós ben allunyat dels tractaments costumistes i folklòrics del teatre popular mallorquí.

Participà des de la primera edició en l’Encontre de Teatre en llengua catalana a l’Ensenyament Secundari. A més, abans, el grup fou seleccionat per representar les Illes Balears en l’Encuentro Nacional de Teatro Contemporáneo para Grupos Jóvenes organitzat l’any 1987 a Mérida i Almendralejo amb l’obra No ploris per mi Caterina; fou convidat al Festival Juvenil Grecollatí realitzat a Tarragona l’any 1999 on escenificà La comèdia de l’olla de Plaute; dugué a l’escenari de la Mostra de Teatre Jove diverses obres, d’entre les quals De quin color és la mort? (1997) fou guardonada amb el I Premi de Muntatge i Direcció, i també presentà algunes de les seves produccions en la Mostra de Teatre d’Aficionats de Palma.

Actualment alguns dels alumnes que hi participaren es dediquen professionalment al teatre després d’haver estat admesos a l’Institut de Teatre de Barcelona. Cal destacar les obres: Com es veu dalt la xanca, quart muntatge de creació pròpia i Arnau de Rodolf Sirera. Companyies de treatre a Mallorca com Teatredequè^[5] o Sa Murga^[6], entre altres, han comptat amb alumnes sortits d’aquest grup de teatre.

Referències

1. ↑«IES Guillem Sagrera | Teatre» (en català). [Consulta: 10 setembre 2019‎].
2. ↑«Xicranda» (en català). Viquipèdia, 28-08-2019.
3. ↑«Xicarandana (1981-2004); Carolina Rigo Guasch» (en català). Direcció General d’Ordenació, Innovació i Formació del Professorat, Palma, 2005.
4. ↑Jgva. «Joan Genís & Co!: Xicarandana 1981 – 2004» (en català), dimarts, setembre 22, 2009. [Consulta: 17 març 2020‎].
5. ↑«Josep Ramon Cerdà i Mas» (en català). Viquipèdia, 09-06-2019.
6. ↑«El teatre a Mallorca té bona salut, vuit companyies cap a la professionalització» (en català), 15-06-2000. [Consulta: 17 març 2020‎].

Aina Jaggla. Actriu

Va començar amb Xicarandana (1r ESO) i va fer la resta d’anys amb teatre Solidari.

Va ser la més petita i darrera Xicarandana.

El primer dia que va arribar va dir: Jo vull fer teatre i sé fer de pepa, mirau: I es va posar a caminar com “las muñecas de famosa que se dirigen al portal”. Ens va fer molta gràcia. Realment era un pepeta.

Encara mantenim bé el contacte.

Ha col.laborat amb nosaltres.

AQUESTA FOTO PER A MI ÉS UN TRESOR

Entrevista a Xesca Cabot

– Quan i perquè vas entrar en el món del teatre?

• Fa una vintena d’anys i va ser perquè em vaig adonar que era una bona manera d’introduir l’expressió oral en llengua catalana a l’Institut. Continuu pensant que és una eina molt útil per això i per molts altres aspectes relacionats amb l’ensenyament i amb la vida.

– De petita feies teatre a l’escola?

• Els dissabtes anàvem a escola, però no fèiem classe sinó que tothom feia allò que sabia fer. Jo formava part d’un grup de “cantants” i “actors”.
  D’altra banda, a totes les festes d’aniversari que fèiem quan érem infants, m’agrada muntar un espectacle amb tots els amics, dedicat a la persona amfitriona.

– Has participat, com actriu, en alguna obra de teatre?

• Crec que no, però és tan confós això de la vida i el teatre, que potser sí que he fet algun paper secundari quan no l’he fet principal.

– Si no hagués retallades quins projectes t’agradaria fer?

• Encontres de teatre en condicions, fer més sortides al teatre, poder comptar amb la col·laboració de professionals, etc.
  Voldria que s’invertís en l’ensenyament públic,perquè hi crec.

– Per a tu que és el teatre o que significa?

• Per a mi, el teatre va començar per ser una eina de feina, però -i en això coincideix tothom qui l’ha tastat- el teatre és un verí. Se t’enganxa a la pell i és difícil prescindir-ne.

– Apostaries pel teatre escrit o improvisat?

• Per tots dos, com la poesia…

– Quines diferències hi ha entre el teatre clàssic i el modern?

• El modern, si és bo, esdevé clàssic.

– Quins són els teus escriptors preferits? i quins actors?

• Belbel, Valentin, el tricicle,Flotats…però sobretot tots els meus alumnes quan creen i quan actuen. Jo som mestra abans de qualsevol altra cosa.
  I d’aquests quins penses que són importants per a la història del teatre?
  Els nostres alumnes, per suposat.

– Creus que els alumnes de teatre posen interès?

• I tant!

– Qué ès “Xicarandana”?

• Hi ha tot un llibre fet per Carolina Rigo que explica què és “Xicarandana”. És difícil de definir en poques paraules.
  Grup de teatre del Sagrera de molta qualitat fill de J. Lacomba i fillol de J. Lluís Llinàs.

– Quan es va formar el teatre solidari? i per què?

• La idea va partir dels propis alumnes fa prop de cinc anys.
  Fou arran d’una actuació de clown, els alumnes/actors volien formar part de la SONRISA MÉDICA, però per anar a un hospital és necessita moltíssima formació. Aleshores els al·lots i al·lotes proposaren fer teatre per: LA SONRISA MÉDICA, ASPAPRODE, GASPAR HAUSER, UNICEF, LLARS D’ANCIANS, etc i ara cada any dedicam les nostres actuacions a una causa solidària, ja sigui per recaptar doblers, ja sigui per conscienciar la gent d’una realitat.
  Aquesta idea va partir, repetesc, dels alumnes!
  Nosaltres vàrem trobar que havíem de donar tot el nostre suport a aquesta iniciativa i des de llavors ençà feim TEATRE SOLIDARI.

Moltíssimes gràcies, Nereida.

Xicarandana 1981 – 2004

A travès d’una amiga i antiga mestra de català meva, em va arribar a les mans un treball que em va omplir de nostàlgia.

Xicarandana 1981 – 2004.
Xicarandana és un grup de teatre, vinculat a l’IES Guillem Sagrera (el meu institut) que forma ja part de la història del teatre a les Illes Balears. Fundat per un grup de professors enamorats del teatre, i desaparegut ja fa 5 anys per causes molt diverses i tristes, Xicarandana ha estat la porta al teatre per a molt joves, fins al punt de que molts d’ells es dediquen en l’actualitat al món del teàtre.

El treball, elaborat per Carolina Rigo, recull una ressenya de totes les obres representades pel grup des de la seva creació (encara que se’n deixa una), indicant-ne el repartiment de la majoría. També inclou una entrevista a les dues ànimes de Xicarandana durant la major part de la seva existència, el fantàstic Joan Lacomba i el tranquil Joan Lluís Llinàs.

Llegint el treball de Carolina Rigo se m’han posat els péls de punta.

El llibre reinvindica la tasca del grup en acostar el teatre a la gent, sobretot als estudiants de l’institut, en una etapa adolescent en la que ja comencen a formar les seves personalitats.

Jo soc un d’ells. Com ja vaig escriure en un apunt fa un temps. A través de l’optativa de teatre, i amb un cert escepticisme vaig entrar en el món de Xicarandana… Era pels volts de 1995-1996… I quan vaig superar la timidesa i em vaig acostar als assaigs del grup, tots els papers ja estaven repartits. Tanmateix, em varen dir que podía encarregar-me de la il·luminació de la obra.

Aquella obra, De quin color és la mort?, s’ha convertit en una de les millors obres de teatre que he vist mai.

L’any següent vaig deixar el grup… No en recordo la causa ni el perquè… Només recordo que no vaig participar al muntatge clàssic de La comèdia de l’olla. Tanmateix anava sovint als assajos i ajudava en tot el que podia. Quan un és Xicarandana ho és sempre. Aquell any tanmateix vàrem fer un muntatge per a la optativa de teatre de l’institut que representàrem a Muro que es va dir “Paranoies per a noies!” a partir d’alguns textos de Isabel Clara-Simò, Belbel (Carícies), i Monzò (El per què de tot plegat), entre altres. La optativa de teatre estava molt lligada al grup Xicarandana. Primer perquè el professor de l’assignatura era J.L. Llinàs, un dels directors de Xicarandana. I segon perquè molts dels que fèrem l’assignatura participàrem en major o menor mesura en el grup. A “Paranoies per a noies!” jo representava el paper d’una mena de polític amb un discurs inicialment progressista que acabava amb un comentari altament sexista… Era una crítica a la hipocresia de lo políticament correcta i el vaig escriure jo mateix. He de veure si en conservo el text en algun indret…

El meu últim any a l’institut i a Mallorca (no hi he tornat des de llavors més que per vacances) va ser l’any de la meva inclusió a Xicarandana com a actor… Aquell any… 1998-1999 representàrem una tercera versió del muntatge “Sota l’ombra de la parra, vora l’herbasana, hi ha un clavell roig, (que no veus que som una dona?)” Un muntatge de denúncia del masclisme i del (mal-)tractament al sexe femení. El meu paper fou el d’un catedràtic (un representant de la tradició més conservadora de la societat…) exposant mitjançant cites de grans i famosos pensadors (com Freud, Engels, etc.) el perqué de la superioritat dels homes. Una veu femenina del públic se’n fotia de les meves frases… Al final una noia-diablessa m’expulsava de l’escenari.

Ho feia molt malament… Era i soc molt mal actor.

Però passar per Xicarandana em va obrir les portes a un món que ara adoro. Llegeixo teatre… I en gaudeixo molt…

I passar per Xicarandana em va fer un apassionat de la direcció dramàtica… De la Dramatúrgia…
Fins al punt de dirigir, en dues ocasions, un Festival de Poesia, Música i Dansa (al C.M.U. Penyafort-Montserrat), uns muntatges en els quals crec que hi vaig aportar la concepció escènica que vaig absorbir en la meva curta estada a Xicarandana.

Ara tot llegint el treball de Carolina Rigo, em ve al cap que si la vida per alguna raó em torna a Mallorca, encara que sigui quan m’hagi jubilat, una de les coses que m’agradaria fer és ressucitar Xicarandana… Per tornar-li una mica de tot allò que m’ha donat. Clar que això només és un somni…

Encontres de teatre en català a l’ensenyament secundari

veure l’original…

Entrevista als directors de Xicarandana

per Carolina Rigo Guasch publicada a Xicarandana 1981-2004

– Un pintor i un filòsof que fan teatre?

• J. Lacomba: Sí. El teatre és el gènere que més s’aproxima a l’art total, ofereix múltiples possibilitats d’expressió. La tela del pintor o el paper del dibuixant esdevenen l’escenari que veu el públic, on el recorregut d’un personatge es la línia traçada entre punts. Hi ha ritme, volum… Hi intervé la música, el moviment. la dansa… S’hi creen espais amb els cossos, els llums…
• J. L. Llinàs: No és estrany. Joan i jo sintonitzam perfectament i crec que és perquè venim de mons diferents i ens complementam: la visió plàstica i l’aspecte estructural, analític. Podem aportar-hi el millor de cada un. Els actors no són els únics que han de partir de l’experiència prèvia; els directors també.

Gents de Xicarandana

Tot començà fa 22 anys. Gràcies a la sensibilitat cap a la cultura i envers la defensa de la llengua pròpia, l’acció d’alguns professors de l’IES Guillem Sagrera, s’orientà a crear el taller-grup de teatre Xicarandana. D’entre ells, l’únic que ha restat al grup els 22 anys: Joan Lacomba (sense oblidar-nos de Joan Lluís Llinàs, a qui agraïm els 11 anys de dedicació incondicional).

Però tot el que comença acaba i en un temps en què la hipocresia, la demagògia i l’interès propi van guanyant la batalla a la cultura, el Xicarandana decideix obrir el bagul dels records (aquell que es pintà de groc per a Nofre Taylor) per tancar-lo definitivament, per sempre més. Són molts els motius d’aquesta decisió i paradigmàticament s’exposen a l’inici del darrer muntatge: «Molta merda». En efecte, davant els nombrosos «no» que la vida ens diu (subvencions denegades, manca de suport per part de l’equip directiu del centre, dificultats d’organització i motivació de l’alumnat) proposam un gran «sí», el sí al teatre que ens serveix com a pretext per repassar les 22 obres realitzades pel grup, oferint-li al públic un flash de cada escena. Ha arribat l’hora de dir «prou» a un projecte que ha apropat el teatre al jovent, que ha nodrit i nodreix d’actors els repartiments dels espectacles més vists a les illes (com ara els de Teatre de què, produccions de La Lluna de Teatre, s.l. d’Antoni Ma Thomàs, muntatges d’Antoni Artigues, Res de Res o Morgana Teatre). I ho farem dia 28 de maig a les 20.30h a la sala d’actes del nostre institut (Guillem Sagrera de Palma), cau dels nostres assajos.

Ara bé, l’objectiu d’aquesta carta és fer una crida a tots els qui han format i formen la gran família del Xicarandana, les gents del Xicarandana, que des l’any 1981-82 han participat als projectes del grup, per tal de retrobar-nos o conèixer-nos (alguns dels actors actuals no havien nascut quan s’inicià l’aventura…) Crec que es tracta d’un desig recíproc, al cap i a la fi, tots estimam el grup i ens endinsàrem amb ell en aquesta curolla de fer teatre. Sé cert que reviurem aquests 22 anys d’art, de joc, de treball, dedicació i gaudi en sentir els darrers aplaudiments.Gents del Xicarandana (1982-2004), no hi falteu!

Daos (actor del Xicarandana).

Xicarandana presentó «De com se fa» en el Municipal

Dentro de la «Mostra de Teatre Escolar 2003», Xicarandana, grupo de teatro del instituto «Guillem Sagrera», representó anoche en el Teatre Municipal de Palma la obra «De com se fa», dirigida por Joan Lacomba y Joan Lluís Llinàs, especialmente recomendada para alumnos de Segundo de ESO, bachillerato y ciclos formativos universitarios.

«De com se fa» escenifica a groso modo el proceso que sufren las relaciones humanas, desde que se inician hasta que finalizan, pasando por su desarrollo y crisis. Su duración aproximada es de unos 50 minutos.

«De com sa fa» se representará también hoy, en el mismo escenario, a partir de la 11 de la mañana.

La Mostra de Teatre Escolar, que echó a andar en el curso de 1997, reúne en esta edición a 24 grupos, que excepto en fines de semana, representarán sus obras hasta el próximo 6 de junio. Hoy está prevista la actuación del Col.legi Públic de Pràctiques, que interpretará a las ocho de la tarde «La princesa del desert», una obra recomendada a los alumnos de educación primaria.

P.P.

veure l’original…

20 anys del Xicarandana

(Carta dirigida a Sebastià/Jonathan del grup de teatre Xicarandana).

Benvolgut amic: Quan pel finestró de la gàbia de llums i so de la sala d’actes del nostre institut Guillem Sagrera vaig veure que aturaves els aplaudiments del públic després de la representació de Croades paral·leles reclamant”me que vos acompanyàs sobre l’escenari, no em costà gens ni mica fer”te cas, ho vaig fer de bon grat. Hi havia un motiu molt important: celebràvem els vint anys del Taller grup de teatre Xicarandana.

Compartir amb vosaltres, des de l’escenari, les mostres d’afecte del públic va ser molt emocionant. Sabeu els xicarandanes d’ara que, vos ho he dit moltes vegades, darrerament no sol pujar sobre l’escenari quan acaba la representació; me n’he adonat (hom sempre està obert a l’aprenentatge) que els aplaudiments han de ser per premiar el treball dels actors i les actrius; al director i als altres tècnics els basta sentir aquesta glòria a rereguarda o altres llocs de feina. Qui posa la veu, el cos, el gest… sobre l’escenari són les actrius i els actors, don per vosaltres, damunt l’escenari, les congratulacions, la indescriptible emoció de rebre amb orgull el merescut llorer. Permeteu”me que us digui que en aquesta representació, de sobres merescudament.

Per què, doncs, vaig pujar a l’escenari? Casualment ho vaig fer acompanyat de dos xicarandanes, diguem-ne de tres «generacions» anteriors; va ser fàcil topar”me’ls pel camí. Intencionadament pel motiu següent: la gran de l’actual Xicarandana té els mateixos anys que el grup, o sia que nasqueren el mateix any; havia de pujar per força i de grat per representar totes aquelles i aquells que l’han/heu enriquit en aquesta curolla de fer teatre. No és el moment d’anomenar ningú, però record tothom, potser hagi oblidat o canviat més d’un nom (si em prometeu no riure us diré que hi som aficionat) però record tothom. Dins el meu record hi sou tots, els que teniu vint o menys anys, els que començàreu el curs 1981/82, i els que vos hi enganxàreu curs rere curs. Sou molts però us record a tots. Alguns, bastants, vos dedicau més activament al teatre, però tots, n’estic segur, estimau aquest art.

Vagi aquest reconeixement per a tots aquells professors i professores del Guillem Sagrera que han fet possible el Xicarandana, un d’ells, en Joan Lluís Llinàs, hi du la meitat d’aquests vint anys que celebram. Explicats els motius de la pujada, de la bufada a les llumetes de la coca, de la ditada per tastar”la, només em queda donar”vos les gràcies a tots i a totes de la manera més fàcil: estimant”vos.

Joan (rebuda per e-mail).

El grupo teatral ‘Xicarandana’ repite en Mérida

Todo un grupo de estudiantes, que se han enamorado del Arte de Talla a pesar de las dificultades.

G. Soler Summers

---

PALMA. – Sota l’ombra de la parra, vora l’hebassana hi ha un clavell blanc, (No veus que sóc una dona?), es el largo titu­lo de la obra que va a poner en escena mañana jueves el taller-grupo de teatro ‘Xica­randana’ del Instituto Guillem Sagrera. El citado grupo que dirige Joan lacomba Garcia, re­presentó en el encuentro de teatro de Mérida celebrado el año pasado, No ploris per mi Caterina, experiencia que repe­tirá tamblen próximamente con el nuevo montaje.

Para la escenfficación de esta nueva pieza. que si es­trena mañana a las 8’30 de la noche en el escenario del salón de actos del Instituto Guillem Sagrera, se ha tenido que ad­quirir un equipo de luces. El decorado se basare en una caja negra, mientras que la coreo­grafía será a base de mallas para los numerosos actores que aparecerán sobre el escenano, utlizando también vestuario de quita y pon. El alto presupuesto para este montaje escénico, se han logrado ayudas de la asociación de padres de alumnos, del Ayuntamiento de Palma y existe una promesa similar por parte de la dirección general de la Juventud. Del ministerio de Educación y Ciencia no ha lle­gado ninguna subvención para este grupo teatral de estudian­tes. Debido a los numerosos personajes que participan en la realización de esta obra, junto a jóvenes actores ya veteranos en estas lides, se encuentran otros que reciben su bautismo escénico. pertenecientes a todos los cursos del citado instituto. Incluso, una serie de antiguos alumnos del mismo, también tienen sus papeles en la obra.

‘Quizá lo más dificil de esta pieza, haya sido su coste, -manifiesta el director escéni­co de este grupo teatral-. Sólo pudimos reunir un 30 por ciento del presupuesto, gracias a las ayudas que hemos obtenido, lo que ocurre es que muchos de los actores han participado también aportando materiales.

La citada pieza teatral viene a ser un medio por el que los actores del grupo que la ponen en escena, quieren comunicar su inquietud delante de los hechos que todavía restan po­sibilidades a la mujer de ser considerada persona antes que mujer. Viene a ser también un montaje en homenaje a las alumnas del citado instituto, que por ser mujeres hacen unos trabajos del hogar muy concretos, que no hacen sus hermanos. En este trabajo teatral, se incluyen textos de Fassbinder, Marguerite Duras, Ama Ata Aldoo y frases atribui­das a Engels, Robín Morgau, Jacotio Russeau, Santo Tomás de Aquino, Freud y exclamadones populares de Italia. Cinco escenas componen dicho montaje.

Diario de Mallorca (4 maig 1988).